… perquè hem escoltat els teus plors i hem vingut ràpid al teu costat. Volíem saber que et passava. T’hem fet una forta abraçada i ens hem esperat a que et despertessis, asseguts al teu costat, ben a prop teu. Esperàvem que obrissis els ulls i ens expliquessis que somniaves.

Ens ho pots dir ara? -¡He vist un home que tenia una cara molt lletja i feia por!-

Pots veure-ho tu mateix… no hi ha ningú a la teva habitació… Solament hi som nosaltres amb tu.

Tanca els ulls i torna a dormir que tot està bé. Ens fas un petó?

¡Això és una pedra! No és la cara que he vist.

Aquest edifici el va dissenyar fa molts anys, el 1960, un arquitecte que es deia André Block. Li va posar el nom de El laberinto. Era molt diferent a totes les cases que hi havia al poble de Carboneras en aquell moment. En realitat era una casa molt original i de formes molt arrodonides. Semblava un pastís de nata. La va fer pintar tota de color blanc perquè es veies des de molt lluny. Quan la va fer construir en Block, no va pensar ni per un moment que se li cruspirien l’espai tan verge i tan bonic del seu voltant. A l’actualitat ja no hi viu ningú perquè no reuneix condicions per poder fer-ho. No té les comoditats pròpies de la vida moderna. Ha quedat com un exemple de construcció molt creativa i particular ara envoltada de cables de telèfon i d’electricitat.

Hi ha fars a les costes per il·luminar la foscor de la nit i orientar els vaixells  que naveguen pel mar al seu pas per la costa i així evitar que puguin xocar amb els seus espadats. Jo en conec un a prop d’on som ara. El seu nom és Far de Mesa Roldán. És el far habitat  més alt del Mediterrani.  Està situat a la Mesa Roldán, al terme municipal de Carboneras, a 7 km del poble. És un edifici rectangular de color blanc. Té una torre de 12m. d’alçada i és de forma octogonal. Té una cota sobre el nivell del mar de 220 m. d’altura focal i la seva llum es veu des de 23 milles nàutiques.  Dins la seva llanterna  hi ha una làmpada de 1.000 W. que  fa molta llum. El seu halo es veu perfectament al poble de Carboneras. Quan aquest  far va començar a funcionar l’any 1863, la llum la feia una flama d’oli d’oliva que cremava de nit per il·luminar aquest tros de costa d’Almeria, entre el Cabo de Gata i el Cabo Tiñoso.

Far Mesa Roldán

Al far hi viu un senyor que s’anomena  “torrero” i la seva família . El “torrero” vigila i fa possible que el far funcioni sempre correctament. La làmpada i l’òptica de la llanterna sempre han d’estar molt nets i ell també se’n cuida.

Torre de vigilància en ruïnes

Al costat del far també hi ha una torre de vigilància en ruïnes. Avui pujarem a la muntanya i ho podrem veure tot.

Quan hi serem podrem admirar un paisatge molt bonic. Ens esperarem allà a dalt fins que el sol es pongui… us agradarà!

El sol es pon

Perquè ens alimentem per poder-ho fer. Mengem fruites, verdures,  carn i  peix, ous,  llet i formatges… i moltes coses més.  Ens alimentem… quan mengem cada dia i ens ajudem en veure aigua. D’aquesta manera fem créixer el cos…  i podem viure. Així també ho fan les plantes. ¿Tu has vist com de les llavors que planta el padrí a l’hort i que va regant amb regularitat neix una planta al cap d’un temps?

Quan les llavors maduren deixen sortir, arran de terra, un parell de fulles petites i molt verdes.  Després en surten més i més i les plantes van creixent fins que es fan grans. Amb les seves arrels “mengen” i beuen aigua. Amb les fulles respiren. Prenen de l’aire l’anhídrid carbònic i produeix carboni per a la planta i oxigen per a nosaltres. Ho sabies això?

Les persones fem una cosa semblant. Naixem d’una “llavor” covada al ventre de la mare i som nadons que van creixent i creixent fins que esdevenim adults. De la mateixa manera que les plantes es marceixen i moren, nosaltres els humans, anem envellint fins que ja no podem viure més de vells que som. Estem molt cansats. Aleshores ens quedem molts quiets, deixem de respirar i ens morim.

Dies després d’aquesta conversa, vam anar a jugar a un parc proper. En un banc una dona vella prenia el sol ben adormida, quieta, sense moure ni un dit. El nen se la mira però passa de llarg sense dir res. Juga, salta, s’enfila per tot arreu. Mai no s’està quiet com fan tots els nens. Tot d’una es queda ben parat i ens diu molt esverat… Mireu, aquella senyora s’ha mogut!

No t’espantis, li vam haver de dir. Aquella dona  s’estava al banc molt quieta… dormia profundament, però no n’era pas morta! El nen arrenca a córrer cap a la dona i li diu molt content…  ¡hola senyora sóc l’Ot!

Una cal·la marcida

després de dir una mentida!!!

Perquè li creixia si deia mentides… però no pas sempre en deia de mentides. Pinotxo aprèn a dir la veritat… a ser sincer. De fet n’aprèn a no dir-ne amb l’ajut d’una bella fada i un grill petit però molt llest.

I vosaltres… que dieu alguna mentida, de vegades?

Que heu entabanat mai algú? Vaja… sembla una paraula nova… Oi?

També en diem enredar. Però enredar és, també, embolicar… capgirar. Això es complica!

I ara us explicaré una cosa que em va passar fa temps amb una nena preciosa i molt sincera!

Ella i jo ens estàvem al parc.  Jo me la mirava i me’n vaig adonar que tenia un nas molt petit i li ho vaig dir, tot afegint que les ulleres, fossin del tipus que fossin, sempre li caurien!

-Tant de bo que aquest nas camús que tens et creixi una mica cada aniversari que celebris!

Sabeu que em va respondre ella ràpidament?

- Saps? a mi no em creixerà mai, el nas, perquè jo no en dic mai de mentides… ni les diré!

Em va agradar molt la seva resposta. Fins i tot em va fer somriure!… solament hi ha un problema de difícil solució… sempre li cauran les ulleres!

I vosaltres que en penseu?

Els titelles mai no en diuen de mentides!

Una bona pregunta que requereix una resposta ben pensada!

Sembla ser que en gran part, les diferències de color entre els homes depenen de la diversitat dels ambients en què els grups humans s’han desenvolupat, per adaptar-se als diferents climes i condicions de vida. Són variacions que han evolucionat durant centenars de milers d’anys.

També heu de saber que les persones tenim una substancia al cos que s’anomena melanina. La melanina és un pigment fosc responsable del nostre color de pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers. Segons las quantitat que en tenim som més foscos o més clars. La melanina també ens protegeix dels raigs del sol. Penseu que ens agrada fer, més aviat a l’estiu!..  posar-nos al sol per agafar color ben protegits per protectors i barrets… per por de cremar-nos la pell.

A més a més de les diferències de color, també som diferents els uns dels altres per més coses. El rostre, el cos… uns som alts, altres més baixos… uns prims i altres més grassos… i tots som singulars i únics… però per fora. Per dins som tots del mateix color. Som fets del mateix patró. D’un lloc a l’altre de la terra tots som idèntics.

Resumint… el color de la pell és una cosa totalment secundària. Allò que és veritablement important és que tots som homes, que estimem, que treballem, que pensem i que volem viure una vida ben feliç i plena envoltats de gent.

Som com formigues!

El Wall-e parla perquè és un robot de ficció que té un aspecte gairebé humà. És capaç de moure’s com nosaltres i d’executar operacions que per a una persona de veritat serien impossibles de fer. Parla i es fa entendre. També pot  fer amics com fas tu. De fet ell té una bona amiga que es diu Iva.  Té un posat guerrer i decidit i fa moltes coses a la pel·lícula per a salvar la terra.

A la realitat, en una fàbrica de robots pot passar que  hi hagi un guirigall molt gran perquè no els surten ben fets. Surten guerxos i no serveixen per res.  Aleshores els fabricants els deixen al pati tot esperant que la lluna hi faci alguna cosa. Què pot fer-hi, la lluna? Doncs, màgia. Els envia un raig de plata que els restaura totalment. Tot seguit deixen de ser uns robots desguitarrats. Ara són semblants al Wall-e i a la seva amiga l’Eva,  que vosaltres ja coneixeu. Ara ja poden fer moltes coses diferents i totes bones.

Després de la visita de la lluna els robots ja són màquines capaces de manipular objectes, d’executar operacions i de fer moviments diversos segons un programa dissenyat pels tècnics. ¡Penseu una mica la de coses que poden fer els robots per substituir els homes en el món del treball!  Fer esforços molt grans, manipular objectes perillosos, coordinacions complicades… i moltes més coses.  En realitat els robots a l’actualitat són de gran ajuda a les industries i presenten nombrosos avantatges respecte els manipuladors que han existit sempre a les fàbriques.

Com es mouen els robots?

Si em prometeu no riure, us respondré que plou per culpa del sol. És la veritat pura i simple. El sol fa evaporar l’aigua de la superfície dels mars, dels llacs i del rius. Aquest vapor d’aigua es passeja tranquil·lament per l’aire, quan vet aquí que se li tira al damunt un corrent d’aire fred.  Aleshores el vapor, esverat, es condensa en milions de gotetes d’aigua que formen els núvols que s’escapoleixen ràpidament. Però el corrent d’aire fred els empaita, i les gotes d’aigua cada vegada es fan més grosses i més pesants, fins que cauen damunt teu. Llavors tots cuiten a agafar el paraigua. Giani Rodari. “El llibre dels perquè”

Xim, xim, xim, cauen gotes.

Xsss, Xsss, Xsss, Xsss, com plou! Quin xàfec!

Bzings, Bzangs! Quins llamps!

Brorrrroummm! Quin tro!

Plif! obrim el paraigua!

Txim! Txim! M’ Com esternudo! Ja m’he refredat!

Avui hi ha núvols al cel?…  Si? Doncs us proposo un joc… Juguem a mirar els núvols i cerquem formes d’animals i d’objectes diferents! A veure qui en veu més! Gairebé cada dia el cel s’omple de combinacions infinites i, irrepetibles, passen pels nostres ulls cecs, ennuvolats per les petites preucupacions diàries.

Mirant el cel i jugant a cercar imatges noves, obrirem de bat a bat els nostres ulls a un horitzó de respecte vers l’aire, l’aigua, la terra, els ser vivents i envers nosaltres mateixos!

El núvol viatger

¿Em creuràs si et dic que són boniques per fer-te feliç quan les mires? Doncs és ben cert!

Però també en són de boniques perquè amb els seus colors tan brillants i les olors que desprenen, atrauen els insectes, els quals, en volar d’una flor a l’altra, transporten en les seves potetes el pol·len que se’ls enganxa cada vegada que descansen en els seus estams.  Aquest procés és necessari per a la seva reproducció… i elles ja ho saben això.

Algunes flors solament fan olor a la nit. Fan una olor molt penetran i les papallones nocturnes les troben ben depressa. Els jardiners les planten a terra o en torretes molt a prop de casa perquè puguem gaudir del seu perfum mentre sopem a l’estiu.

Quan aneu a passejar aquest estiu us recomano que mireu i remireu els jardins que trobeu. Observeu atentamente la gran varietat de flors que hi ha plantades. Els seus colors i les seves fulles. ¡Proveu de dibuixar-les més tard tal i com vosaltres les recordeu!

Una toia de flors ben boniques!

L’aigua deixa passar a través seu tots els raigs de la llum sense absorbir-los… per això no té color propi.

- Jo no tinc color -diu l’aigua- no sóc ni roja, ni groga, ni negra, ni blanca, ni de cap color.

De fet, però, és que basten unes quantes pólvores per fer-la tornar de qualsevol color… roja, groga, negra, blanca, verda, marró, blava i del color que més t’agradi. D’aquesta manera pots pintar un full de paper de molts colors.

És un personatge sense caràcter, l’aigua… fes-la servir per rentar-te, per beure, per jugar-hi… pel que vulguis… però no la imitis mai.

L'aigua a la ciutat