Perquè ens alimentem per poder-ho fer. Mengem fruites, verdures, carn i peix, ous, llet i formatges… i moltes coses més. Ens alimentem… quan mengem cada dia i ens ajudem en veure aigua. D’aquesta manera fem créixer el cos… i podem viure. Així també ho fan les plantes. ¿Tu has vist com de les llavors que planta el padrí a l’hort i que va regant amb regularitat neix una planta al cap d’un temps?
Quan les llavors maduren deixen sortir, arran de terra, un parell de fulles petites i molt verdes. Després en surten més i més i les plantes van creixent fins que es fan grans. Amb les seves arrels “mengen” i beuen aigua. Amb les fulles respiren. Prenen de l’aire l’anhídrid carbònic i produeix carboni per a la planta i oxigen per a nosaltres. Ho sabies això?
Les persones fem una cosa semblant. Naixem d’una “llavor” covada al ventre de la mare i som nadons que van creixent i creixent fins que esdevenim adults. De la mateixa manera que les plantes es marceixen i moren, nosaltres els humans, anem envellint fins que ja no podem viure més de vells que som. Estem molt cansats. Aleshores ens quedem molts quiets, deixem de respirar i ens morim.
Dies després d’aquesta conversa, vam anar a jugar a un parc proper. En un banc una dona vella prenia el sol ben adormida, quieta, sense moure ni un dit. El nen se la mira però passa de llarg sense dir res. Juga, salta, s’enfila per tot arreu. Mai no s’està quiet com fan tots els nens. Tot d’una es queda ben parat i ens diu molt esverat… Mireu, aquella senyora s’ha mogut!
No t’espantis, li vam haver de dir. Aquella dona s’estava al banc molt quieta… dormia profundament, però no n’era pas morta! El nen arrenca a córrer cap a la dona i li diu molt content… ¡hola senyora sóc l’Ot!
Una cal·la marcida
